Cicle B - Lectures Is 63, 16b-17. 19b; 64, 2b-7 Sal 70 2ac i 3b. 15-16. 18-19 1 Cor 1, 3-9 Mc 13, 33-37 1ª setmana Comentari de l'evangeli per: Mn. Francesc Planella		Evangeli s/Sant Marc En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. Passa com amb un home que se'n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l'amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!».
		ADVENT : La paraula Advent ve del llatí "Adventus", que significa "adveniment", vinguda". Es un temps que ens fa girar els ulls vers la vinguda del Senyor i desvetlla la nostra esperança. Unes lectures que ens porten a vetllar de forma activa en l'espera ardent de la trobada amb el Senyor.

Avui comencem el temps litúrgic de l’Advent, el camí que ens porta a la celebració del Nadal. Però a mi em sembla que no es tracta només d’una dimensió litúrgica. L’Advent ens recorda i vol despertar en nosaltres actituds fonamentals de la vida, entre les quals hi ha l’esperança. S’ha dit que la persona humana és un “ésser d’esperança”. Convé que se’ns en faci memòria i que siguem capaços de despertar actituds adormides en nosaltres. Em sembla que l’evangeli que hem escoltat va en aquesta direcció. Ens parla amb insistència de vetllar, de no adormir-nos, de vèncer l’ensopiment: Estigueu alerta, vetlleu. Al guardià se li diu que vetlli. I es repeteix: Vetlleu perquè no sabeu quan vindrà l’amo de la casa. I això que es deia als deixebles, va adreçat a tothom: El que dic a vosaltres, ho dic a tothom: vetlleu!

¿Per què aquesta insistència a vetllar? Entre els cristians de primera hora va anar sorgint el convenciment que la fi del món, la segona vinguda de Jesús, anomenada Parusia, arribaria aviat. En conseqüència, no calia preocupar-se ni esforçar-se ni treballar. Sant Pau va haver de parlar clarament a aquells que vivien despreocupats i desvagats perquè veien el final a prop. Els diu: Sentim a dir que alguns de vosaltres viuen desvagats, sense treballar i ficant-se on no els demanen (2Te 3,11). Però la fi no arribava, s’anava retardant. Aquesta tardança podia causar una desil·lusió, un desengany. I es podia caure en la indiferència, en l’oblit. Quan Marc escriu el seu evangeli es troba enmig d’aquesta ambient i es veu obligat a subratllat que cal no adormir-se. Cal no perdre l’ardor primer amb què havien seguit Jesús. El que calia era viure despert, vigilar, tenir el pensament i el cor obert per anar descobrint el pas del Senyor, encara que la fi no arribés.

Escriu un pensador d’avui: “La vigilància esdevé la paraula clau. Els evangelis la repeteixen constantment: Vigileu, estigueu alerta, viviu desperts. Segons Marc, l’ordre de Jesús no és sols per als deixebles que l’escolten: El que dic a vosaltres ho dic a tothom: vetlleu. No és una altra crida. L’ordre és per als seguidors de Jesús de tots els temps” (J.A. Pagola, “El camí obert per Jesús”, pàg. 221-222). Penso que podríem definir el deixeble de Jesús com un vigilant, un vetllador, que no es deixa ensopir per altres atractius que l’adormen en el camí de la fe. Algú ha escrit: “No en el dormitar o en somnis ni en fantasies transcorre la vida de la persona de fe, sinó en l’esforç sempre vigilant i sobri del cor humà”. Un altre ho ha dit d’aquesta manera: “La vigilància és la postura amb la qual la persona es manté constantment en la responsabilitat davant del Senyor i no es deixa agafar per res que l’en pugui distreure”. (Vegi’s “El evangelio según san Marcos II, Gnilka pàg. 244).

¿Els cristians d’avui, les nostres comunitats, la nostra Església, vivim desperts, o bé, donem la sensació de persones que vivim endormiscades i ens acontentem amb l’anar fent, complint simplement els nostres deures cristians? ¿Hem amagat en nosaltres el tresor de l’esperança que neix de Jesús? La vigilància que se’ns demana és perquè puguem anar descobrint la novetat que ens porta la persona de Jesús al llarg dels temps, al pas dels anys, i en les circumstàncies que van configurant la nostra vida. Diu un teòleg: “La vigilància que se’ns demana és una atenció curosa envers el canvi tan fort que Jesús va venir a presentar-nos sobre la idea i l’experiència que nosaltres tenim de Déu” (J. Mª Castillo). Ens sentim molt més segurs a seguir el que hem anat fet sempre que no pas arriscar-nos a vetllar per descobrir nous camins del pas de Déu en la nostra vida. Pensem-hi.

Girona, 27 de novembre de 2011