Estem acostumats a parlar de Maria com a Mare de Déu i sembla que no ens crea cap dificultat. Però pensant-ho bé, podem preguntar-nos: ¿Com pot ser Maria la Mare d’un Déu que no té principi i està per damunt de tot? El Concili d’Efes de l’any 431 la va proclamar Mare de Déu, en grec, Theotokos. Algú va manifestar la seva disconformitat dient que, en tot cas, Maria, era la Cristotokos, és a dir, la Mare del Crist i no la Mare de Déu. Nosaltres celebrem Maria com a Mare de Jesús, el Crist, un Déu que havia pres la condició humana. Per això podem anomenar Maria Mare de Déu.

¿Quina va ser la relació de Maria amb Jesús? Vull fixar-me només en l’evangeli que hem escoltat (Lc 2,16-21). Sempre m’impressiona el que afirma sant Lluc de Maria: Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. L’actitud de la Mare davant dels fets que anava vivint era portar-ho tot cap al seu món interior per guardar-ho, pensar-ho, rumiar-ho o meditar-ho. Ella s’esforçava per entendre el significat de les coses que anaven passant. No penséssim pas que Maria tenia clar tot el que feia referència a la persona de Jesús. Necessitava l’esforç, la reflexió, el silenci. L’evangelista té interès de remarcar-ho de nou. En el fet del retrobament de Jesús al Temple, afirma: Maria conservava tot això en el seu cor. I abans se’ns diu que els pares no varen comprendre allò que Jesús els deia. Maria necessitava portar-ho cap a la seva intimitat. Era un esforç per anar entrant en el cor del misteri de Jesús.

Recordem el que ens explica el llibre del Gènesi sobre Jacob, presentant-lo com una persona reflexiva: Una vegada, Josep va tenir un somni i el contà als seus germans, que encara van avorrir-lo més. Els digué: Escolteu quin somni he tingut. Durant la sega érem al camp lligant garbes. Tot d'una, la meva garba s'ha aixecat i s'ha posat dreta, mentre que les vostres garbes l'envoltaven i es prosternaven davant la meva. Els seus germans estaven engelosits de Josep, però el seu pare anava rumiant tot això (Vegi’s Gn 37,5-11). Jacob s’adona que es pot tractar que quelcom important i no s’ho tira a l’esquena sinó que ho rumia, ho pensa, per mirar d’entendre-ho. Aquesta devia ser l’actitud de Maria davant de les coses que anava vivint: reflexionar-les, esbrinar-ne el seu significat.

Afirma un autor: “La característica fonamental de la personalitat de Maria, que trobem en l’evangeli de Lluc, és la seva gran fe. No és només la que ha cregut (Lc 1,45) sinó la que escolta la Paraula de Déu i la posa en pràctica” (Lc 8,21). L’actitud d’escolta atenta de la Paraula implica portar-la cap a l’interior per a captar-ne el seu significat més pregon i posar-la en pràctica. Aquesta Paraula de Déu se li manifesta en el naixement de Jesús, i Maria l’escolta, l’acull, la pensa, la reflexiona. Així va entrant en el misteri de Jesús. Permeteu-me que anomeni la Mare de Jesús com la dona mística, que frueix d’una experiència forta de Déu.

¿Voleu dir que aquesta actitud de Maria no hauria de ser ben present en els seguidors de Jesús d’avui i de sempre? ¿Què en fem de la Paraula que Déu ens adreça en els esdeveniments de cada dia? ¿Tenim el cor obert per acollir-la? ¿La portem cap endins de nosaltres mateixos, la conservem en el nostre cor, ens esforcem per entendre’n el significat? Aquesta actitud és la que podem anomenar mística, i no pertany només a unes quantes persones escollides sinó a tots els qui volem ser seguidors autèntics de Jesús. Si els cristians no tenim cap mena de mística, silenci, reflexió, anem en camí d’asfixiar-nos. Imitem Maria.

Girona, 1 de gener de 2012