Perdó és una paraula que se sent poc entre nosaltres. Sembla que ha perdut tota validesa. Demés, perdonar sembla una feblesa, un rebaix. Rebre el perdó apareix com una humiliació. El que compta en la nostra societat és la llei del més fort o, com diríem, la llei de la selva. ¿Val la pena encara parlar de perdó? ¿No és una regressió? ¿No és un retorn a un estadi de la nostra vida que hauríem de donar per superat? Jo penso que el perdó no ha perdut actualitat i continua essent la força que necessitem per a transformar la nostra vida i rehabilitar una societat malalta d’agressions, violències, enveges, revenges. Crec que la convivència no és possible si es fonamenta en la llei del talió: ull per ull, dent per dent. ¿Què ens hi diu l’evangeli que acabem d’escoltar (Mc 2,1-12)?

Sant Marc té un interès especial a subratllar el perdó de Jesús que allibera i dóna vida. L’evangelista ha elaborat aquesta escena del paralític portat a Jesús per ser curat amb una intenció catequètica. Jesús no solament cura sinó que perdona o perdona abans de curar. Algú ha dit que aquí podríem veure reflectida la manera de pensar dels jueus: el paralític ho seria per algun pecat comès, i Jesús aniria a l’arrel del mal començant a donar el seu perdó. El cert és que Jesús perdona: Fill, els teus pecats et queden perdonats. Aquest és el punt clau de l’evangeli. Marc vol subratllar el poder de perdonar que té Jesús. Com assenyala un expert, aquesta és la quinta essència de l’evangeli del present diumenge.

Jesús és perdonador; fa present el perdó de Déu que forma part del Regne que anuncia. Recordem el trobament de Jesús amb Zaqueu, un home que devia viure torturat de consciència pel seu càrrec exercit de manera fraudulenta: era cap de cobradors d’impostos. En la persona de Jesús troba la força per rehabilitar-se com a persona. Aquestes són les paraules que escolta de boca de Jesús: Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut (Lc 19,9-10). És el perdó que transforma un home esclavitzat pel diner. El perdó és salvació, vida nova, canvi personal. És el Regne de Déu que sembra humanitat i dóna qualitat de vida. Aquesta era la missió de Jesús.

En l’escena del paralític perdonat i curat podem descobrir-li la transcendència del perdó de Déu. S’ha comentat que el paralític és figura de la humanitat que viu prostrada, incapaç de superar-se, esclavitzada pel mal, apartada de la font de tota vida, que necessita una ajuda urgent, una curació, una rehabilitació. Només el perdó, que és la força transformadora de Déu, pot canviar aquesta humanitat tan inhumana que fomenta l’odi, la venjança, l’esclafament dels altres, i que navega sense poder lluitar contra les ones destructores. És com el paralític de l’evangeli. Marc subratlla que hi ha una camí per sortir-ne: anar a trobar Jesús i obrir-se a la seva força, al seu perdó.

¿No ens trobem nosaltres també bloquejats, lligats, esclavitzats, incapacitats per sortir dels nostres desànims o de la nostra conducta que ens deixa insatisfets? El perdó desbloqueja, allibera de les esclavituds, ens desvincula dels nostres lligams amb el pecat, el mal. Amb el perdó, que és salvació, podem ser una humanitat nova, que viu amb il·lusió i esperança la implantació del Regne, que és bé, amor, pau, justícia. Escriu un pensador d’avui: “No és possible seguir Jesús com a paralítics enfonsats en la passivitat. El perdó de Déu pot posar-nos drets per enfrontar el futur amb confiança i alegria nova” (Pagola).

Girona, 19 de febrer de 2012